compres del dia

Avui m’he escapat un moment a comprar vins. He anat a Cal Feru a Sant Sadurní, on tenen força varietat (i renovació) i uns preus ben competitius.

La meva idea era comprar sobretot vins rosats, ja que si bé en soc un gran defensor tot l’any, ara a l’estiu venen més de gust que mai. Com sempre al final he comprat més coses.

-Pago del vicario petit verdot rosado 2007 : Ja l’havia tastat i em va agradar, un rosat curiós que mereixia un segon tast. A més, l’ampolla és força xula, més alta i estreta. El color del vi el recordo bastant vermell maduixa. El vidre és fosc, així que per la foto res de res.

-Prado del Rey Rosado: M’ha fet especial il·lusió trobar aquest vi perquè fa poc vaig llegir una ressenya i pensava que seria interessant de poder-lo provar. No m’esperava pas tenir tanta sort!

-Borsao Primizia 2007: Un vi negre curiós, ja que el venen com si fos un vi de rècord, amb tan sols un mes des de la verema fins l’embotellament. La bodega Borsao em mereix un respecte després de tastar per exemple l’excel·lent tres picos, o els vins que embotellen a preu ridícul pel Mercadona. El que em crida l’atenció és… la verema d’aquest vi.. quasi al novembre!! (22/10/07)

-Limbeu 2005: L’he pillat a bollo de l’estanteria. Sempre s’ha de deixar marge a la sort.

-Vilosell 2006: Encara tinc pendent un Auzells, però aquest sempre em mira des de l’estanteria i diu: compra’m, compra’m. Doncs au.

Virutes i altres trucs per abaratir costos.

Arrel d’un article que comentava en Marc, volia dir la meva sobre els processos de producció “moderns” del vi.

El valor que té (per mi) el món del vi és que és un procés lent i amb risc. No és un procés matemàtic i cal anar prenent decisions a cada etapa, que marcaran el que sortirà de la bota.

Com sempre, tot té un cost. Tenir un vi durant uns anys dins una bota de roure francès (que pot costar uns 700 euros nova, de 225 litres) , podem imaginar que no és barat. Tens el producte atrapat a la bodega… i la inversió és a llarg plaç. Evidentment que vol fer l’empresari? Intentar aconseguir reduïr costos i veure si pot aconseguir el mateix més barat. Un clàssic.

Això dels xips, amb aquest nom que pretén dignificar el que no es més que fotre trossets de fusta dins un tanc d’acer o de botes velles, abarateix molt els costos. En comptes de comprar una bota nova (aquells 700 euros), posem unes virutilles i llestos. (menys de 10 euros?) així que aquella ampolla ja té de cost uns 3 euros menys com a mínim.

Hi ha altres tècniques, com afegir essències al vi. Olor a vainilla? posem-li. Sincerament, per mi no té cap mena de gràcia. Això és una pràctica que es fa, sobretot a l’altre costat de l’atlàntic on les legislacions són més permisives i de moment aquí al vell món per sort encara no es permet… Això no vol dir que no es faci… però no acusarem mentre no hi hagi proves i no es demostri el contrari. En el cas de les virutes, sí que hi ha sospites que hi ha bodegues que ho estan fent i per mi això no és jugar net amb qui vol fer bé les coses, sobretot si continues venent el vi a un preu elevat amagant la trampa.

Cal una legislació clara i un etiquetatge fidedigne i certificat dels processos de producció. Qui vulgui usar essències que les utilitzi. Qui vulgui posar virutes, endavant. Però reclamo una etiqueta que detalli el procés de producció i que els consells reguladors (DOs i tota la pesca) facin la feina d’inspecció pertinent. Com a consumidor, està bé poder triar un vi jove de 3 euros que té aromes de vainilla, fumats i tot el que vulguis i que ni tan sols ha passat per barrica, però ho he de saber. I si vull optar per un vi tradicional i pagar la diferència (sí, soc elitista en termes gastronòmics) doncs vull tenir totes les garanties.

He provat algun vi d’aquests “sospitosos” i no em convencen gaire. Només demano (repeteixo) que l’etiqueta indiqui què estic comprant. En Marc deia que per ell era fins i tot romàntic el fet d’obrir un vi. Estic totalment d’acord. Comprar un vi, tastar-lo, compartir-lo, té unes connotacions socials que precisament deriven del valor que els donem a les ampolles els qui ens agrada el vi. Si tenim dubtes o no confiem en el producte, tot això queda devaluat i la festa al voltant de l’ampolla, mor.

Perquè les ampolles de vi són de 750ml?

M’ha fet gràcia trobar això a el Periódico (article original) i aqui tenim una resposta:

¿Per què les ampolles de vi no són d’un litre?
Respon: Pau Roca. Federació Espanyola del Vi

Existeixen diverses raons que expliquen per què les ampolles de vi són de 0,75 litres i no d’un litre, com semblaria més lògic. Una d’elles es refereix a la capacitat pulmonar de bufada mitjana, és a dir, el que pot bufar un bufador d’ampolles en un forn de vidre.
Així mateix, una ampolla de 0,75 litres és considerada una dosi molt alta per a una única persona i, per tant, s’ha de compartir. Avui dia el més correcte i el més estès és que un bon sommelier ha d’aconseguir treure set copes de vi d’una sola ampolla i, en conseqüència, ha de ser molt exigu en les dosis.
Si l’ampolla és d’un bon vi, entre el que se li’n va a envinar les copes, a decantar i a evitar els pòsits, li queden sis copes de 10 cc. Aquesta quantitat equival a un sopar per a dues o tres persones. En definitiva, les ampolles de 0,75 litres són una dosi que exigeix un model de consum forçosament moderat, i que sempre s’ha de compartir.

Què coi és una DO?

Quan mires etiquetes de vins, no costa gaire adonar-se que habitualment apareix una DO o una altra. A més, és una d’aquelles coses que dones per feta i no hi penses més. Jo sempre havia pensat que si un vi és DO Penedès, doncs el vi és d’allà i ja està.

Sí, però alguna cosa més. Citant la wikipedia en català:

Una Denominació d’Origen (DO) és una indicació geogràfica que garanteix l’origen i la qualitat d’un vi que està elaborat a partir d’unes determinades varietats i amb pràctiques vinícoles, enològiques i d’envelliment establertes prèviament.

És a dir, són unes regles de joc comunes, en quant a varietats de raïm i processos, que seguir-les permet tenir el segell i vulguis que no, quedar amparat per una “marca” comuna i reconeguda.

Heus ací les DO de Catalunya, de la web vegueries.com:

Si un vi no és de cap DO, s’anomena vi de taula i tots contents. Voldrà dir que un vi de taula serà dolent i un DO Rioja molt millor? Doncs no té perquè, ja que hi ha vins que tot i ser de DO són pràcticament imbebibles i alguns vins de taula (no parlo dels tetrabrik) que potser per experimentar amb alguna varietat no reconeguda a la zona, queda exclosa del reconeixement, però no per això ha de ser dolent.

Pels més curiosos, no costa gaire trobar les webs de les diferents DO i veure de quin pal van.

Pel consumidor, al final també és un joc, segons com t’ho prenguis: ei, no hem provat cap Terra Alta, en comprem un?

No hi entenc, de vins

Això dels vins és una trampa com n’hi ha poques. És força habitual sortir amb amics ia sopar, pizza, entrepans o el que sigui i demanar un vinet per sopar. Típicament demanàvem un rosat fresquet (un Torres de casta, per exemple) i a córrer. Mai m’havia plantejat més opcions, era com aquell qui demana aigua i després de l’àpat un cafè.

No sé ben bé en quin moment va ser, però de sobte vaig comprar el meu primer vi i fins i tot em vaig mirar la carta de vins més enllà dels preus. Molta informació de cop si no hi estàs acostumat.

I si entres, mica a mica et va enganxant, ja no hi ha marxa enrera. Si a més t’ho passes bé comprant o passejant per una botiga de vins, a més pot ser una mini-ruïna.

Doncs sí, estic addicte al món dels vins tot i que reconec que no en tinc massa idea de res. Sempre he pensat que aprendre només és posar-s’hi i per això obro el blog, per fer la recerca una mica més seriosa, documentar-ho per mi i per si de retruc, li serveix a algú d’alguna cosa, que no crec, però mai se sap!

Obro l’ampolla doncs, a veure què hi ha.